EL NOI DE LES ESPARDENYES

El Miquel aixeca un moment la mirada de la llibreta i observa el que hi ha al seu davant. Seu en un bar del barri a la bora del passeig i veu els seus veïns anar amunt i avall. Més enllà del passeig hi ha un mercat i les dones i els joves empenyen els seus carrets de tornada, els estiren a l’anada. El Miquel seu allà cada matí per fer el cafè i observa. Sempre hi ha algú que li crida l’atenció i fa un petit esbós al seu quadern,

ràpid, amb línies segures i pocs detalls. Tothom va amb tanta pressa que no li dona temps a més. Desprès els revisarà amb calma i els anirà completant. A vegades voldria portar una càmera incorporada al cervell i poder enregistrar tot el que veu. Hi ha tanta bellesa al seu barri que al seu voltant solament se sentiria clic tota l’estona.

Mentre mira cercant la propera víctima del seu voyeurisme de llapis i paper, la dona gran que reposa sobre la pàgina mig en blanc ha entrat dins el bar i s’ha demanat un cafè amb llet en got de vidre. El Miquel la veu tots els dissabtes i sempre li fa un dibuix.

El Miquel pensa que hi ha una connexió entre ells dos doncs la veu creuar a pressa pel primer semàfor i quan arriba al que queda més a prop d’ell, para, treu de la bossa un paper que sembla la llista de la compra, el llegeix, el mira, i espera que es posi en verd el semàfor, per segona vegada. A la llibreta del Miquel es pot veure aquesta rutina en totes les seves etapes.

El Miquel passa pàgina i torna a mirar amunt i tot d’una veu un noi que té vist del barri que està parat molt a prop seu parlant per telèfon. Sense pensar-ho, sense mirar la pàgina en blanc, comença a dibuixar. “El jove de les espardenyes”, li diu el Miquel. No es coneixen però fa temps que el veu i l’ha dibuixat molts cops, sempre d’esquenes, sempre allunyant-se d’ell. L’ha vist al metro i en altres bars i en altres places i fins i tot al forn. L’ha vist i l’ha observat, però el noi mai l’ha mirat. A casa, entre els quadres que té a mitges, hi ha un d’aquest noi, que camina endavant, el peu dret a punt d’emprendre el vol, deixant un segon la sola de l’espardenya clavada a terra, el seu taló fràgil, sol, quiet, un instant de solitud. Molt més amunt, la cara del noi encara està per pintar, de moment dibuixada a carbó, mira cap un costat i es veu el seu perfil, pràcticament indefinit. Fa mesos que el Miquel treballa en aquest quadre. A la seva ment pot recuperar amb facilitat els detalls perfectes de les seves cames però quan intenta observar aquella cara, no pot recordar l’expressió d’aquell moment.

Tot d’una, el noi, que era de perfil mirant l’infinit i responent concisament a qui li parla pel telèfon, gira el cap vers ell i el mira, durant un instant, directe als ulls. Somriu. El Miquel segueix dibuixant, mecànicament, sense deixar de mirar-lo. Somriu de nou.

Penja. S’apropa. Li parla.

–Què dibuixes?

–Res –diu el Miquel tancant la llibreta.

–Et veig sovint pel barri, sempre dibuixant. Em deixes veure?

El noi agafa el quadern sense esperar una resposta i fulleja.

–Sembla la meva iaia –diu senyalant la senyora de la llista de la compra –. L’has dibuixat més cops. I aquest soc jo, no? Reconec la bossa.

El Miquel no sap què dir. Observa el noi i nota com el llapis a la seva mà comença a moure’s sobre la taula, dibuixant el perfil del noi, que ja seu a la cadira del costat.

–Aquest torno a ser jo. Per què no em dibuixes la cara?

–Perquè mai em mires.

–Ara t’estic mirant.

El Miquel li agafa el quadern de les mans i busca, sabent perfectament on és, la pàgina on el va dibuixar per primer cop, caminant davant seu, amb espardenyes, l’estiu passat. Ha obert tant la llibreta per aquesta pàgina que està una mica estripada. Sobre l’esbós original ha redibuixat molt i ha fet els detalls, mica en mica, excepte el rostre.

Observa el noi i, amb la mà que du el llapis, li mou la cara una mica per a què la perspectiva que té sigui la mateixa que hauria de tenir al dibuix, i comença a dibuixarli, per fi, el perfil a aquell noi de paper.

Quan arribi a casa treballarà durant hores fins a què la cara del noi quedi pintada al quadre amb l’expressió perfecta als ulls: una barreja entre malenconia i tendresa.

Mesos desprès, aquest quadre penjarà a la paret de la casa del noi de les espardenyes, sobre el llit, i el Miquel repassarà, aquest cop amb els dits, cada detall del seu perfil perfecte.

 

Federico Merino

Related

JOIN THE DISCUSSION