«Phil Scott serà amb tota probabilitat el candidat heterosexual republicà a Governador de Vermont, USA». Oi que aquest titular no seria noticiable? O fins i tot, oi que el fet que es recalqui que el Sr. Scott és heterosexual ens sembla quelcom innecessari? Doncs perquè ha de ser notícia que la contrincant demòcrata al Sr. Scott, Christine Hallquist, sigui transsexual? Fins quan serà notícia que una candidata, un artista, una professora o un sacerdot sigui gai, lesbiana, transsexual, bisexual, intersexual,… mentre no ho és que sigui heterosexual?
Doncs la resposta és senzilla, a la vegada que trista: serà notícia fins que no existeixin prejudicis, fins que no s’eradiqui la LGBTI+fòbia. Perquè el que és rellevant, el que és noticiable, no és la orientació sexual o la identitat de gènere de tal persona o de tal altra, sinó el fet de no ser heterosexual.
Fa pocs dies vaig veure el monòleg Nanette, de Hannah Gadsby (aprofito per recomanar-lo fervorosament). En un moment reflexiu del seu monòleg explica que ella sempre ha estat presentada com una còmica lesbiana. Ella diu que dedica molt més temps del seu dia a dia a cuinar (una de les seves aficions) que no a ser lesbiana, i en canvi no la presenten com la còmica xef.
Us convido a fer una prova ben senzilla: en un cercador qualsevol d’internet busqueu, per exemple, “alcalde gai” o “alcaldessa lesbiana”, i hi trobareu un seguit d’entrades sobre candidats i candidates, alcaldes i alcaldesses que a part de les seves qualitats que els han fet mereixedors/es del càrrec, han explicitat la seva orientació sexual. Si al mateix cercador hi busqueu “alcalde/ssa heterosexual” no trobareu noms d’alcaldes o alcaldesses. És quelcom que no interessa, o el que és pitjor, se’ls hi suposa. Per tant, avui dia malauradament encara no està “normalitzat” que algú pugui accedir a qualsevol feina si no és heterosexual, més si es tracta d’una feina de representació pública. Quan algú LGBTI+ hi opta, és notícia.
El fet que un candidat o candidata, artista, professor/a, sacerdot o monja sigui i expliciti que és gai, lesbiana, transsexual, bisexual, intersexual,… contribueix a trencar motlles, a la reflexió, ajuda a “normalitzar”, a fer desaparèixer prejudicis. Ara bé, quan llegeixo aquestes notícies no me n’alegro, ans al contrari, m’entristeixo. Perquè és una evidència que encara queda molt camí per córrer, molts drets a conquerir, moltes lluites a guanyar, molts innocents a qui defensar, moltes lleis a canviar i moltes consciències a fer reflexionar.
Vivim en un dels estats on “és més fàcil” formar part del col·lectiu LGBTI+, i tot i així hi ha un munt de pares i mares que preferirien que els seus fill fossin heterosexuals. Mentre, ser gai, lesbiana, bisexual o transsexual és un crim a 72 estats del món, a 13 dels quals es castiga amb la pena de mort, mentre només a 47 els drets del col·lectiu LGBTI+ estan equiparats amb els de la resta.
Cal felicitar, sens dubte, la valentia de tots i totes els que, essent LGBTI+, en son obertament optant a càrrecs de responsabilitat, perquè sens dubte cal obrir camí, cal eixamplar mires, cal predicar al desert, però espero, esperem, que d’aquí a ben poc temps ja no faci falta, ja no sigui notícia, no s’etiqueti.
Eduard Thió
Peu de foto:
International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association: Carroll, A. and Mendos, L.R., State-Sponsored Homophobia 2017: A world survey of sexual orientation laws: criminalisation, protection and recognition (Geneva; ILGA, May 2017).
«Avui dia malauradament encara no està “normalitzat” que algú pugui accedir a qualsevol feina si no és heterosexual»
«El que és rellevant, el que és noticiable, no és la orientació sexual o la identitat de gènere de tal persona o de tal altra, sinó el fet de no ser heterosexual»
