Aquest pròxim 2 d’octubre farà 4 anys de l’aprovació de la Llei 11/2014 en el Parlament de Catalunya. Un marc legal garant dels drets LGTBI pioner el món i que havia de suposar un abans i un després a les polítiques públiques catalanes al voltant de l’erradicació de les discriminacions per raó d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere. Arribar a l’elaboració d’aquesta llei no va ser gens fàcil, el moviment LGTBI va haver de patir moltes etapes de solitud enfront d’unes institucions que no anaven més enllà de lo políticament correcte.
És absolutament necessari deixar constància de la incessant feina de les entitats LGTBI, que van instal·lar la importància d’aquest instrument com un dels seus objectius estratègics centrals. Com gairebé tots els guanys a nivell social i legal que trobem a Catalunya i a l’estat espanyol al voltant del col·lectiu LGTBI, han vingut de la mà de la lluita del moviment organitzat. Els diferents governs de torn, en el millor dels casos, han donat forma legal a eines treballades i dissenyades per les activistes i defensades al carrer malgrat les diferents voluntats polítiques.
La Llei 11/2014 neix gràcies a l’impuls de la Plataforma LGTBIcat que va pilotar tot el procés parlamentari des del minut zero. El producte final, el que coneixem, resta molt de ser l’originari que demandaven com a societat civil organitzada i és així per la resistència dels sectors conservadors, del que en el seu moment era el partit del govern, Convergència i Unió (CiU) i especialment Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Aquesta rebaixa de continguts sobretot en lo referent al marc punitiu ha estat present com un dels límits a l’hora d’implementar la llei com a eina per erradicar l’odi i l’LGTBI-FÒBIA des de la vessant de la sanció administrativa. Les diferents direccions polítiques que han tingut el deure incomplert de fer efectiva la llei, han mantingut aquest límit com a senyal d’identitat i han estat incapaces d’establir un autèntic dispositiu tant a nivell de recursos humans com estratègics i de pressupost, imprescindibles per poder fer valdre un escenari on poder desenvolupar amb totes les seves conseqüències els innumerables protocols, reglaments i mecanismes necessaris per apropar els beneficis reals d’aquesta llei a tot el conjunt de la comunitat LGTBI.
El pilotatge de l’engranatge de la llei es troba amagat a una petita Àrea, sense en teoria capacitat política per activar autèntiques polítiques contra les violències i discriminacions per raons d’orientació sexual, identitat i/o expressió de gènere. I dic en teoria perquè a la pràctica, és degut a la manca de lideratge polític compromès en fer realitat la llei. El circuit del desplegament de la llei es fa des d’una visió exclusivament funcionarial i gairebé sempre d’esquena a les entitats que la van fer possible. La participació ha passat de ser correcte a desaparèixer totalment, en el millor dels casos se’ns notifica via correu electrònic les decisions i actuacions ja preses i materialitzades. La perversió més gran és que es vol fer creure que s’està fent el màxim que permet l’entramat burocràtic.
En quatre anys de llei no s’ha arribat a 10 sancions, és tan ridícul el número que no ha ocasionat cap recurs contenciós administratiu, i per descomptat no s’ha actuat mai en contra del sector eclesiàstic que han vomitat odi de forma regular, i aquí sembla que tots els sectors del govern han estat d’acord en no contrariar a l’església.
Cal de forma immediata i prioritària generar un nou escenari on desplegar la llei amb totes les seves conseqüències i sense cap “comissari”, i cal fer-ho amb una nova direcció política que vagi més enllà de la burocràcia funcionarial i que vulgui d’acord amb les entitats LGTBI veure rajar els drets i llibertats que mana la llei. Aquesta aposta passa obligatòriament per deixar darrere estructures opaques i marginals i donar tot el pes institucional que pertoca a un dels artefactes més contundents i efectius que pot gaudir la comunitat LGTBI. No cal buscar d’altres solucions, com ja sabem totes, on no hi ha no raja.
Eugeni Rodríguez i Giménez
President de l’Observatori Contra l’Homofòbia
