A continuació us indiquem els diferents actes que les associacions Ecogais, Col·lectiu Gai de Barcelona i Infogai realitzem dins la Festa major del barri de l’esquerra de l’eixample i creiem que seran del teu gust.
Activitat: Exposició 30 aniversari de la revista Infogai
Data: Des del Dijous 1 d’octubre al dissabte 31 d’octubre.
Organitza: Infogai
Lloc: Seu de la revista al Passatge Valeri Serra, 23
Inauguració: dissabte 3 d’octubre a mitjanit
Descripció: Exposició de les portades que la revista Infogai ha tingut en aquests 30 anys de vida. Podreu veure l’evolució de la revista sempre reivindicativa i al servei de la comunitat GLTBIQ+.
Activitat: Nit de Cançó Francesa
Data: Divendres 9 d’octubre.
Hora: 21.00 h
Organitza: Col·lectiu Gai de Barcelona
Lloc: Al carrer de l’associació, el Passatge Valeri Serra
Descripció: El Col·lectiu Gai de Barcelona junt amb la Comissió de Festes del Barri de l’Esquerra de l’Eixample us convidem a una nit molt especial, a la Nit de la cançó francesa on recordarem a tots aquells intel·lectuals i artistes que sent homosexuals van fer gran la cultura francesa, des de Jean Cocteau a Jules Verne, des de Charles Trenet a Hervé Vilard, des de Jean Genet a François Mauriac i molts més, es clar, sense oblidar-nos d’elles, de Colette, Margueritte Yourcenar i moltes d’altres.
Activitat: Festa popular al carrer
Data: Divendres 9 d’octubre.
Hora: 23.00 h
Organitza: Col·lectiu Gai de Barcelona
Lloc: Al carrer de l’associació, el Passatge Valeri Serra
Descripció: Un cop finalitzada la Nit de Cançó Francesa continuarem la festa amb ball, vine a ballar amb nosaltres, començarem amb vals, xa xa xa, pas doble i molts més, continuarem amb cançons de Rocío Jurado, Raffaella Carrá o Sara Montiel entre d’altres i després… el que tu vulguis… fins que tu vulguis.
Activitat: Taller de Cuina Vegana, Una altra forma de menjar.
Data: Dissabte 10 d’octubre.
Hora: 11.30 h
Organitza: Ecogais
Lloc: Av. Roma esq. carrer Aragó
Descripció: L’alimentació és un dret i no un privilegi. Es farà una demostració d’elaboració de plats vegans amb el posterior repartiment de mostres entre els participants per que facin un tast d’aquest tipus de cuina. La filosofia per fer el taller és la de participar en els llocs on es pot establir un vincle entre aliments i persones, sabent don venen els nostres aliments, per tenir una altre visió de la cuina lliure d’explotació animal i lliure de crueltat, demostrant així que podem alimentar-nos de forma ètica, conscient, sana i econòmica a base de vegetals, prescindint d’”aliments” provinents dels animals, deixant ben clar que el dret a una alimentació de qualitat també va de la mà amb els drets que tenen les demés especies animals a la vida, una vida lliure, tal i com ho desitges tu i nosaltres.
Activitat: Xerrada/Debat sobre els trenta anys de la revista Infogai
Data: Dissabte 10 d’octubre.
Hora: 17.30 h
Organitza: Infogai
Lloc: Centre Cívic Golferichs (Gran Via 491)
Descripció: Aquest any la revista Infogai, que es publica cada dos mesos, fa 30 anys i ho volem celebrar a tots vostès.
Ho celebrem amb una xerrada/debat entorn als trenta anys de vida de la revista Infogai, centrant l’atenció en el seu paper al moviment gai, en com s’ha anat desenvolupant, transformant, etc.
Volem dialogar sobre la relació entre els mitjans de comunicació i el col·lectiu GLTBIQ+.
Intentar descobrir com serà el futur de les publicacions GLTBIQ+ tant en paper com on-line, des del pamflet reivindicatiu als blogs radicals.
A la trobada comptarem amb persones coneixedores dels mitjans i de col·laboradors habituals que trobareu a la nostra revista.
Al finalitzar l’acte es servirà un refrigeri a tots els assistents.
Activitat: Festa 30 aniversari de la revista Infogai
Data: Dissabte 10 d’octubre.
Hora: 23.00 h
Organitza: Infogai
Lloc: Passatge Valeri Serra
Descripció: De tant en tant la vida et dona oportunitats històriques per gaudir del millor que ha entrat pels teus sentits durant els darrers 30 anys. Aquesta nit aprofitarem les festivitats de l’Eixample i celebrarem els seus 30 anys d’existència de la revista Infogai. Publicació en català de referència dins del moviment MariBolloInterBiTrans de la ciutat.
Per tal de que la vetllada sigui inoblidable comptarem amb la presencia d’un DJ de renom internacional: En Josep Maria Portavella de The Chaclettes que ens farà gaudir com a gosses en zel amb un sessió musical multidisciplinar i de gaudi horitzontal.
L’avantguarda no està renyida amb els clàssics, el divertiment no és incompatible amb l’aprenentatge musical i la ricalitat i l’independentisme més ferim va de la mà amb la tolerància + integradora.
Josep Maria Portavella i Pallàs DJ i la seva ‘Grip Nova Session’ una vetllada que et farà descobrir els plaers nasals… sense menysprear els visuals, auditius, tàctils i amb molt de gust!
La seva pertinença al grup The Chanclettes ens garanteix el segell de qualitat, humor,
professionalitat i per descomptat un ‘Al·leluia’ a la cultura Camp a la que tots els maricons li devem tant.
Xavi Ribas
Avui és el desè aniversari. La Marta i el Dani estan exultants, feliços. Han decidit celebrar-ho tot fent un sopar amb familiars i amics íntims a aquell restauranttan bufó de Gràcia, on hi van celebrar el casament. Són les deu en punt, la parella feliç fa l’entrada triomfal al restaurant sota l’atenta mirada de tots els assistents, no ha faltat ningú. Després del sopar, una mica de ballaruga i cap a casa. Encara que l’ocasió ho mereixi, la Marta està trinxada, les maniobres seductores d’en Dani no sorgeixen cap efecte: Un petó i cap a dormir que l’endemà ha d’anar a visitar una obra en un pis del Poble Sec, a veure si els treballs avancen correctament.
Arriba al pis en obres a les deu en punt del matí. Un cop allà no s’ho pot arribar a creure: les obres no han avançat gens ni mica. Tant sols han mig alçat un mur i n’han tirat a terra un altre, però la resta encara està per fer. Per postres no hi ha ningú treballant. Agafa el mòbil i truca en Hassan, el seu home de confiança. Aquella meravellosa veu diu que el mòbil està apagat o fora de cobertura en aquests moments, és a dir que li estan fent el salt en tota regla. S’asseu a terra per invertar-se alguna bona excusa quan el dilluns arribi la senyora Soler i vegi que encara està tot a mig fer. De sobte sent un gemec que ve de l’altre banda del pis. La curiositat és més forta que la discreció. Va a veure què és el que passa. Un cop hi arriba, obre la porta sigilosament, sense fer cap mena de soroll. Es troba en Hassan d’allò més enfeinat amb en Fernando, aquell noi colombià que va contractar uns dies per fer més ràpida la feina. Quina marxa! Quines embrenzides! En Hassan està deixant el cul del Fernando com la bandera del Japó. En aquell moment li arriba un missatge, els dos obrers s’adonen que ténen una visita. En Fernando agafa la poca roba que duu a sobre i surt esfereït i mort de vergonya. En Hassan en canvi s’incorpora, es posa els pantalons, s’encén una cigarreta i el mira amb cara desafiant:
-Si vols per tu també n’hi ha- diu en Hassan tot somrient
-No gràcies, sóc casat.
-Això és perquè encara no m’has tastat mai -respon mentre es dirigeix cap a elldeixa’m fer.
En Hassan agafa en Dani i el condueix cap al llit. L’estira. Ell s’hi asseu al damunt amb una cama a cada cantó. Li descorda la camisa lentament i la llança . En acabat li treu els pantalons. En Dani està excitadíssim i està del tot trempat :
-No estàs del tot malament per ser cristià, però ara veuràs.
En Hassan també està trempadíssim, però allò és montruós, no pot ser que un cos tan prim tingui tal potència. En Dani no ho pot evitar. S’hi aboca ràpidament.
Talment sembla una lleona que acaba de caçar una peça grossa i no la deixarà anar per res del món. Li està mamant amb mestria, com si ho hagués fet tota la vida. No ho pot fer massa seguit, degut al tamany ha de reposar per respirar bé I tornar-hi. A en Hassan li agrada jugar i de tant en tant li va treient el seu immens fal de la boca per tal de donar li uns copets a la cara. Sembla com si l’estigués bufetejant amb aquell estri. Es magregen tots dos, s’ho toquen tot. Es besen, s’agraden i s’abracen. La temperatura de l’habitació ha pujat més que en un forn. De sobte torna a aparèixer en Fernando. Sense dir res es col.loca enmig de tots dos. Li comença a fer una mamada a en Dani i al mateix temps s’hi posa bé per tal que en Hassan faci la feina. El marroquí no perd pistonada I actua de seguida. En Dani està d’allò més excitat, mai li havien fet això i està segur que repetirà. De fet tots tres estan d’allò més calents. En aquell precís moment en Dani està a punt de petar li treu la polla de la boca . El Fernando el comença a masturbar. Just en aquell moment sent un timbre molest. Ës el despertador. Tot plegat ha estat un somni. En Dani encara s’ha d’acabar de situar mentre es troba la Marta somrient tot acaronant la seva espectacular escorreguda. Ell li fa un petonet, es dutxa I esmorza en una revolada. Frisa per anar a l’obra i trobar en Hassan. Qui sap, pot ser estarà l’obra a mig fer…
Felip González Martínez
Apunts d’Art vol dedicar aquesta edició estival a les obres pictòriques de l’artista Antonio J., un autor que, des de la seua joventut fins a l’actualitat, ha estat cercant una MENA de llenguatge figuratiu que permet, d’una banda, la convivencia entre un vessant força intimista, senzill i estructurat, i, d’altra banda, una línia més expressiva, misteriosa i inquietant. Aquest artista d’origen granadí (Cortes de Baza), però resident des del seu primer any d’existència a la ciutat de Cornellà de Llobregat, ha esdevingut un dels millors exponents de l’imaginari marica contemporani.
La breu trajectòria artística d’Antonio J. s’ha caracteritzat per ser un itinerari concís, intents i divers. Un accelerat itinerari que li ha permès evolucionar estilísticament i aplicar el seu enginy plàstic en diversos camps artístics, com ara la pintura, la il·lustració, el còmic i el disseny. La seua inquietud pel dibuix començà en l’etapa juvenil, quan col·laborava com a il·lustrador en diverses publicacions de fanzines anarco-punks. Després va seguir un llarg període d’inactivitat artística fins a arribar a l’incident laboral que li va fer canviar la seua vida completament. Arran d’un greu accident de treball (en el sector de la metal·lúrgia), l’artista fou inhabilitat laboralment com a discapacitat, i, des d’aleshores, va decidir consagrar la seua vida al món de les arts. Primer va cursar estudis des del 1999 fins al 2002 a l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja de Barcelona. A continuació, va completar la seua formació a l’Escola Massana de Barcelona entre els anys 2003 i 2007.
Durant aquest període formatiu, i fins ara, l’artista ha aconseguit confeccionar el seu propi estil pictòric basant-se en un llenguatge figuratiu acurat, geomètric i psicològic. A nivell formal, destaque l’execució de bidimensionals i estructurats escenaris paisatgístics que emmarquen un desert d’intrigants arquitectures. Junt amb l’absurditat dels edificis, l’univers d’Antonio J. és poblat per una sèrie de personatges masculins o femenins (fisiològicament semblants) amb caps prominents, nassos punxeguts i colls llarguíssims. La totalitat del seu cos es resol en un dibuix força acurat i esterilitzat. Aquests personatges soviet necessiten articular les seues obsessions, pors o preocupacions mitjançant la interacció dels paisatges exteriors, l’ocupació i la convivència amb les arquitectures. D’aquestes constants artístiques n’hem pogut gaudir tant en exposicions individuals, realitzades al cafè Bisitza de Bilbao (2006), a la mateixa seu del CGB (2007) i a la Sala Muntaner de Barcelona (2008), com gràcies a la participació en exposicions col·lectives del tipus del Supermercat de l’art (BCN, 2003), la primera edició del Barcelona Art Gai (BAG, 2009) i, properament, la biennal europea d’art Jeune creation Européenne.
Les aportacions d’Antonio en el camp de la il·lustració s’han centrat en les portades de novel·les d’Italo Calvino (Els amors complicats, Les ciutats invisibles, etc.) i de Francesca Forrellad (La vostra sang, Angle editorial, 2008), de catàlegs com Els grans viatges de Zheng He (Museu Marítim de BCN, 2009) i de manuals institucionals com per exemple Salut per gent de la mar (2009).
En l’àmbit del disseny, només assenyalaré la customització d’unes sabates esportives conegudes amb el títol de La glòria i l’oblit (2008). L’autor afirma que la representació de les fulles caduques del llorer simbolitza la idea romana de consagrar la victòria, però, al mateix temps, la feblesa de la memòria collectiva, que s’esvaeix ràpidament.
Tornant a les obres pictòriques, la seua temàtica pròpiament marica ha girat clarament cap a la recerca, la pèrdua i la conservació de l’amor, un amor que fou expulsat del cos humà, en què només roman una ferida sempre oberta. En aquest sentit, citaria una llarga sèrie d’obres que narren diferents situacions dels personatges amb relació al cor recentment arrancat, com a concepte i com a òrgan. Aquestes situacions són l’auscultació d’un cor per un metge, la reparació d’un cor, el soterrament de l’òrgan en un parc, l’associació del cor amb la calavera hamletiana, la relació temporal, etc. En aquest sentit, assenyale l’obra Cor-planta (2007), on es representa un xic agenollat davant del seu cor que s’ha transformat en una planta a dins d’un test. Tant ací com en altres obres d’aquesta mena veiem el mateix personatge, que mostra una cicatriu allargada a l’alçada del pit esquerre. Aquesta cicatriu representa el resultat d’un intens desamor o mal d’amor.
Un altre tema força constant és la interacció dels seus personatges amb les arquitectures. Fins i tot podria atrevir-me a assenyalar que, en molts casos, aquests edificis en forma de casa, fàbrica o bloc de pisos complementarien o centralitzarien les històries i els enigmes dels personatges. Els edificis formarien el marc referencial del diàleg entre les idees d’habitatge i de presó, les llars de l’amor i de la mort, les fronteres entre el que és real i el que és irreal, etc. En aquest marc, sementé la pintura Els combats (2007), pertanyent a la sèrie de cases combat. S’hi aprecia un personatge de perfil que contempla des d’una finestra indiscreta un barri poblat per cases unifamiliars clòniques. Totes aquestes cases estan ubicades a dins d’un ring de boxa, com a metàfora d’una llar que, per un costat, esdevé un espai confortable i, per l’altre, l’escenari de tota mena de discussions i enfrontaments entre parelles. L’entrada a la llar de l’amor no sempre inclou un àpat de dolços i perdius. En molts casos es pot transformar en la torre dels captius o en l’escenari perfecte per representar l’acte final d’una tragèdia.
Deixant de banda el tarannà més melodramàtic dels altres paràgrafs, vull ressaltar altres obres de caràcter més homoeròtic i festiu, com Cinc sentits o Model. En el primer cas, l’autor recrea els cinc sentits a partir d’una tira còmica de cinc vinyetes. La narració s’ambienta en una platja imaginària on dos homes dos corpulents i colluts inicien un procés de descoberta mútua fins a arribar a consumar el tacte, preàmbul immediat de l’acte sexual. I el segon cas, Model és la representació més hedonista i eròtica d’un desproporcionat nu masculí a l’espera de ser retractat. La sensualitat d’aquest xic assegut damunt del llit és accentuada pel mateix escorç de la figura, ja que n’altera les proporcions naturals. L’artista dimensiona la part superior del tors fins a arribar a l’enorme i fàl·lic cap.
Per concloure, l’obra d’Antonio J. és un advertiment de la fragilitat de la vida, emmarcada en una aparent realitat figurativa. Cadascuna de les formes representades, és a dir, els paisatges, els objectes inanimats, els personatges o les arquitectures, constitueixen un continuum de referents iconogràfics que l’autor utilitza per codificar les seues pors, preocupacions, dubtes i enigmes per resoldre
Albert Bosch
Què voleu que us digui, tinc la sensació que amb les manifestacions amb què celebrem a Barcelona la revolta de Stonewall ens han pres el pèl i la cartera. Veient com ha anat tot, la manifestació reivindicativa de dissabte ha passat a un segon pla i ha caigut en picat la participació; en canvi, la gran triomfadora i a qui els mitjans de comunicació han seguit i perseguit ha estat el Pride de diumenge. Ha estat el triomf de les carrosses dels locals, la ploma cara i lluenta i el negoci en general, un negoci que per cert no renuncia a perdre la caixa d’un dissabte i li va molt bé que es faci el seu village en diumenge. El que no acabo d’entendre és per què s’havien de fer totes dues manifestacions tant juntes i acabant-se trepitjant. Els locals i el seu Pride, ja que proposen una festa absolutament buida de contingut sense negar-ho i sense cap rubor, no podien muntar-se una festa més a dins de l’estiu? A les manifestacions dels anys 80, 90 i fins ben entrat els 2000 tots aquests empresaris no hi eren, tot i que els seus locals sí que funcionaven. Per quins set sous volen apoderar-se d’una manifestació que mai han sentit com a pròpia? El que han aconseguit és desviar l’atenció dels mitjans que, a més, confosos o amb els seus interessos particulars, han renombrat el nostre tradicional Alliberament com a Pride (orgull, en anglès).
Així, la veu que tenim per a reclamar un major alliberament sexual un dia l’any ha estat més norreada que mai. Han estat deixades de banda les reivindicacions i el contingut, i s’ha aconseguit per fi allò que a molts agrada, que la imatge dels maricons amb plomes i confeti confirmi els tòpics que sobre nosaltres s’imposen. Més que mai ens poden simplificar i ficar a tots i totes dins el mateix sac. De tota manera, com que seguim sent lliures d’anar on ens sembli, jo he seguit confiant en la manifestació de dissabte per a continuar una lliuta que no ha acabat. El món en què vivim segueix sent homòfob i trànsfob, i no cal anar tant lluny com les bombes contra gais a Brasil o les agressions a Rússia, Romania i altres països aquest mateix any. Per no esmentar els que encara somnien amb poder sortir públicament al carrer ni que sigui un dia l’any, perquè ser homosexual al seu país segueix estant penat o prohibit. No,no cal que anem tan lluny; també la nostra societat és malalta d’homofòbia i de transfòbia, per molt que ens hagin volgut fer creure que el matrimoni era la panacea i que era l’estació terminal de les postres preocupacions i reclamacions. Milers de persones segueixen a l’armari, les escoles van plenes d’abusos i agressions de tot tipus als joves no heterosexuals, les administracions ens volen dictar el gènere amb les seves regles, i continua la marginació de les persones que no trien la vida de parella. Moltes llibertats segueixen sent agredides amb impunitat, en alguns casos per part de l’estat.
Parlant d’anglicismes, que tan presents són en aquesta setmana de Prides i villages i gays, als Estats Units la paraula gay ja fa anys que es fa servir per a descriure una cosa estúpida o desgraciada. Evidentment és una arma més de l’homofòbia que aconsegueix ficar-se al llenguatge. Em pregunto, però, si les imatges que cada any donem o que donen els mitjans,no col·laboren a reforçar aquesta imatge i aquests tòpics que sembla que ens facin anar enrere en el temps. Qui hem d’acusar?
Depèn de transsexuals, gais, lesbianes i no heterosexuals en general el lluitar per a posar fi a la transfòbia i a l’homofòbia. La resta no es recordarà dels nostres problemes i preocupacions o no els sabran veure, això ja ho hem vist amb el temps. En quant a aquesta imatge frívola amb què ens miren des de fora, espero que es completi durant la resta de l’any en el nostre entorn més immediat: familiar, laboral o social. Amb una càrrega d’humilitat, que necessitem tant o més que l’orgull. I que siguem capaces i capaços de, fora de l’armari, mostrar-nos com qui som, persones amb qualitats darrere les plomes i la purpurina
Àngel Amaro Cinquenes
La heteronormativitat que esdevé obligatòria i dicotòmica transcorre al llarg de la història de la humanitat com un monstre mutant capaç d’adaptar-se a tots els contextos politicosocials i capaç de ser inoculat, amb una efectivitat i una eficiència mai desenvolupada, en “dos sexes” que esdevenen complementaris i políticament correctes.
Com bé afirma Deleuze, en l’era del capitalisme tardà, el sistema capitalista canvia, es transforma, degenera en un sistema caòtic a primera vista però edipizant i esquizofrènic en el fons. La dialèctica entre la cosa pública i la cosa privada, la societat-conjunt I l’individu-particular, defensada pels hetero-il·lustrats francesos, ha rebentat pels quatre costats esdevenint en lluita irreconciliable en comptes d’enriquiment mutu.
Aquest context bipolar i esquizofrènic en què es mostren “escenaris plans” i estàtics, es nodreix de dos processos fonamentals: un seria el Renaixement del segle XV (“Primer Renaixement”: teorització de la heteronormativitat), l’aparició de la modernitat, el ressorgiment del mascle com a centre de l’univers (androcentrisme presentat com “antropocentrisme platònic”), el ressorgiment del cànon i la perspectiva, la racionalitat-ciència, la definició complementària, antagònica i excloent de la bondat i la maldat, els gèneres, i evidentment, els valors associats a cadascun (mascle I femella).
En aquest primer procés bipolar en què s’assenten les bases del patriarcat semiòtic I científic s’hereta i adapta la dialèctica existent entre la Mare de Déu (dona casta privacitat-esposa-reproducció social) i Eva (pecaminosa –vida pública-àmbit públic desviació social) en el context social del renaixement romà-grec.
Es pretén justificar la històrica divisió sexual del treball generadora de plusvàlues per als heteromascles, allò que Connell denomina dividend patriarcal. Dividend econòmic, social, cultural, sexual… El subjecte “dona” ha de triar o bé ser “una dona pública”, estigmatitzada socialment, o bé ser “una dona privada”, relació monògama relegada a l’àmbit domèstic.
Es visibilitza públicament el cànon perfecte, el mascle ideal. El cos de les dones es defineix com imperfecte i per tant es desdibuixa, es cossifica, es parcel·la. No es converteix en subjecte total i íntegre. Queda lligat a trastorns biològics I naturals/cicles agraris (menstruació, menopausa, nimfomania, frigidesa), se la defineix com un objecte carnal, passional, terrenal (Dialèctica Mare de Déu-Eva), no se li concedeix el dret a idealitzar un cos femení, visibilizar-lo íntegrament, teoritzar-lo sense androcentrisme.
Però el Primer Renaixement va més enllà; es crea el context social per al “mascle nou” (fi de l’Edat Mitjana). Es configuren ciutats, es conceptualitza la bellesa, l’art, el coneixement, els valors, etc. El segon procés important en l’afirmació, la legitimació científica i la reproducció a gran escala de gèneres binaris és el cientifisme europeu del segle XVIII (Il·lustració, “Segon Renaixement”) i el cientifisme edipizant-freudià euroamericà del segle XIX (“Tercer Renaixement”. Constitució de les identitats sexuals, 1868).
Es legitima/actualitza teòricament l’heterosexisme i la violència estructural/opressió sexual i simbòlica (P. Farmer). Alhora es desdibuixa l’escenari no-heterosexista, es fragilitzen (Grimberg) a les “comunitats exiliades”, no beneficiàries del repartiment del festí dels tres renaixements (tres vèrtex del Triangle Edípic). Es retroalimenta l’acte d’insultar/agredir (Judith Butler) una vegada i una altra…
Es vertebren les identitats sobre la base de característiques aparentment biològiques i innates. “El motor” del racionalisme il·lustrat canvia amb l’ètica protestant de l’integrisme purità (religions protestants) i dóna lloc a una maquinària semiòtica discursiva que no té precedents en la història de la humanitat.
Som davant “la fi dels gèneres”, a semblança de “la fi de la història” de F. Fukuyama.
La dictadura de la raó feta espasa, lamina i esquartera, a semblança de la vivisecció, la riquesa sexual de la humanitat. Es codifiquen científicament cossos parlants, sorgeix el gai, la lesbiana, la prostituta, la nimfòmana.
L’exercici de la prostitució (femenina) cau en una espiral sense fi en què l’exercici en si es bipolaritza cada vegada més (puta-client, status quo), passant de ser un exercici −o treball sexual puntual (estat transitori) per a moltes obreres de finals del XIX− a ser una identitat (estat permanent): “la puta”. Es crearà una cosmovisió que l’atraparà per a tota la vida al seu treball ocasional i la convidarà a no existir com a subjecte, però si com a objecte. “Un silenci ominós” (Kossofsky) sembla recaure sobre elles. Com bé apunta Bourdieu, es genera l’existència d’un “habitus” tant per a les prostitutes com per als clients. Un “sentit del correcte i de l’incorrecte, del legal i l’il·legal, el moral I l’immoral…”
Continuant amb les tesis de Michael Foucault i conjuminantles amb les de Beatriz Preciado, podem dir que en l’era del neo-neolliberalisme, el sistema econòmic se serveix dels pilars del patriarcat i els fa seus, els reinventa. La semiòtica de l’ultraliberalisme basat en l’acumulació i les lleis d’oferta/demanda fa que els mascles, a part de convertir-se en heteromascles, es converteixin en heteroconsumidors de béns
sexuals, cossos cossificats, membres amputats. A semblança dels antropòfags, consumeixen “carn sexual”, identitats parcel·lades.
En l’era de la farmacopolítica, el consum del sexe, la prostitució i la pornografia es converteix en un valor en si mateix per al sistema sexe-gènere, cosa que genera grans plusvàlues per als estats-empreses i empreses-estats. Discursos normatius i processos estructurals socioeconòmics que perpetuen el masculinisme i l’opressió de l’històricament segon sexe (S. de Beauvoir).
L’heteromascle reneix i s’erigeix sobre les pròpies espatlles per expandir-ne la ment i la polla davant la resta de la humanitat, a costa, és clar, de la resta de congèneres, principalment, les dones. Es nega la perspectiva integral del cos-ment de la dona, la lesbianitat (mitjançant la fal·locràtica), el sexe entre mascles, etc.
El mascle s’apropia de la cosa pública i la racionalitat/austeritat (política) i relega les dones a la cosa privada i l’emotivitat/expressivitat (procés de socialització binari: àmbit domèstic). Un mascle en la cosa privada és un calçasses i un sentimental; és un marieta. Una dona en la cosa pública és una prostituta i una austera; és un gallimarsot. S’estableix la socialització binària encarregada de reproduir gèneres contraposats condemnats a entendre’s, l’empresa mútua: sostenir el patriarcat per la base.
Es reserva al mascle el dret de −igual que el Colós de Rodes− “tenir un peu dintre i un altre fora” (privat/públic). En la cosa privada no per a contribuir a la reproducció social i sostenibilitat de les llars, ni en la cosa pública per a prostituir-se. L’àmbit privat, en el context de la farmacopolítica, és l’apartheid de gènere on habita el “cap de família”, “el cap del ramat”. Els seus aprenents (fills) i el gènere femení amb la qual té signat un contracte sexual (monogàmia). En la privadesa, a ell se li concedeix el dret al consum de la pornografia, consumida de manera privada, en ambients homosocials, algunes vegades.
L’exponent màxim del consum d’heterosexe és la prostitució. El “bon heterocaçador” se sent fort i decideix deixar el ramat per un instant per satisfer els seus gustos antropòfags. No li importa realment si consumeix bio-dones, travestis −menors en molts casos−, el cas és acumular, legitimar la seva posició de consumidor-propietari, presumir de la gesta, i si és en un ambient homosocial millor, que corri la veu, que tothom se n’assabenti, és necessari, el seu status està en perill. Cap del ramat i cap del grup. Heteroreferent per a la restadel grup i del seu ramat.
És el mascle que desborda testosterona, el que necessita esplaiar-se, “la fera que necessita muntar la seva presa per tal de domar-la i tenir-la ben amarrada”, el seu fal·lus frega la insostenibilitat… Les expectatives penetrants han de ser satisfetes…
Alguna cosa sembla incomodar al bon heterocaçador, el seu ramat es revolta: les dones comencen el seu procés d’alliberament i s’insereixen al món laboral (encara que carregui doblement amb les tasques domèstic-dependents) i els hereus de la ventrada es comencen a revoltar, el domini de l’heterocaçador es fa massa insostenible.
A tot això cal afegir les noves masculinitats que es redefineixen o s’adapten al seu grup homosocial, receptor semiòtic de les seves gestes antropòfagues. L’aparició-visibilitat dels gais, metrosexuals, hetero-desertors…Punts de fugida per on la fal·locràcia perd energia binària, els mecanismes de tancament ja no estan automatitzats, es converteixen en actes reflexius… Cadascun d’aquests questionen la cosmovisió antagònica excloent de l’heterocaçador; ja no es legitima intragrupalment el consum de cossos parcel·lats. Es converteix en una pràctica marginal, que no reduïda sinó individualitzada I
estigmatitzada en molts casos. L’heterocaçador esdevé client-camuflat, entre altres coses, pel paradigma del feminisme d’estat i la preponderància de postures abolicionistes que questionen moralment la seva conducta depredadora. L’heterocaçador veu com el seu vedat de caça està cada vegada més parcel·lat i definit (prostitució de carrer, pisos privats, locals de dones de companyia…) no visibilitza igual que abans les seves gestes. El seu fal·lus està ferit però encara cueja. “El fal·lus fet pal” (Beatriz Preciado) encara és la gaiata del pastor amb el qual dirigeix el ramat…
Les noves masculinitats questionen els pilars bàsics del bon heterocaçador, però això no comporta l’eradicació de la prostitució sinó ben al contrari, hi ha un salt qualitatiu en la seva funcionalitat per a l’heteromasculinitat. En un context globalitzat caracteritzat per constants canvis socioculturals (esquizofrènia i histèria col·lectiva), la idea és que la prostitució esdevingui una subestructura primordial del neopatriarcat. Els heterocaçadors necessiten legitimar constantment I amb més intensitat la seva posició social en la jerarquia social. Les seves dèbils heteroidentitats depenen de l’interaccionisme simbòlic. Definició conjunta (hetero-socialització homosocial) I excloent d’un altre (marieta i calçasses)
Estratègicament la prostituta no té un valor per si mateix, sinó un valor per a si. En l’era del interaccionisme semiòtic discursiu no es consumeix sexe, s’alimenta una identitat en crisi constant, un monstre que esdevé i “reneix” diàriament. Ja no és que percebin en les prostitutes persones i dones, perceben col·lectors d’energia “sexual” induïda. Moltes vegades no sexual, sinó mental. Materialitzada en “penetracions fal·locràtiques” per un sistema cultural androcentrista sobre el qual s’assenteix la violència simbòlica materialitzada en la pornografia i la cossificació del cos de les dones com un reclam publicitari. Es consumeixen “productes passius” (són penetrades), definits pel sistema ultraliberal I neopatriarcal com funcionals per part dels heterocarronyaire (han descendit en la cadena tròfica).
El bon heterocaçador ja no és antropòfag, és carronyaire.
Te Maturana
Orgull! Com cada any, puntual a la seva cita, desvirtuant el seu significat, engreixant les arques municipals amb els seus diners roses. Les xifres que es manegen espanten, només cal esmentar els 12.000 euros de mitjana que demana l’ajuntament madrileny per carrossa, sí efectivament, el mateix ajuntament que manté regidors que es neguen a casar a parelles homosexuals per principis. Com si algú pogués negar-se a complir les lleis per principis.
A primers de juliol, els empresaris i empresàries del cèntric barri de chueca, es freguen les mans, s’estima que el guany ronda els 100 milions d’euros!, repartits entre hospedatje, hosteleria, compres d’última hora i oci, això sí, molt oci. Fa un parell d’anys que Madrid va retardar la seva setmana de l’orgull gai, a petició dels col·lectius d’altres províncies, per a no deixar-se afectar per l’èxode homosexual que es produïx en aquests dies cap a la capital. Reivindicar el doble, consumir el doble o divertir-se el doble… Quina va ser la seva veritable raó del canvi? Compartim la idea que no hi ha millor manera de sol·licitar alguna cosa, que muntar una festa, però una vegada en ella recordes que va ser el que la va motivar? La complicació resideix quan sota tota la parafernalia es sepulta l’essència. Encara queda molta reivindicació que explotar, acordem que la causa transsexual encara espera la seva batalla amb les lleis, o com indica el lema d’aquest any “per una escola sense armaris”.
Perquè si es perd l’essència tot pot quedar en una gran revetlla multicolor, on els heterosexuals repeteixin una vegada i una altra que ells també volen el seu dia de l’orgull hetero, i a nosaltres ens faci mal la boca de dir que aquest dia per a ells són tots els dies. Quan una parella de noies passeja alegrement i un energumen lis ofereix la seva polla i la seva falta de respecte, o quan un/una transsexual és agredida, els més radicals d’ells fan apologia de la seva opció sexual normativa, del seu Heteropatriarcat. Heu vist alguna vegada algun grup d’homosexuals increpant a un de heteros? Socialment el dia de l’orgull brinda l’oportunitat de mostrar tots els tipus d’identitats, i sense posar etiquetes direm sexuals. Per a moltes de nosaltres encara hi ha moltes batalles internes que guanyar, com quan els nois es treuen la samarreta i nosaltres volem anar igual, i no ens deixen, perquè tenim aquest gran parell de pits, o quan cal tenir polla per a poder entrar a un local i els dildos no valen.
Com aquestes noies addictes al cuir que confraternitzen amb els Óssos perquè no tenen espais per a elles, o totes aquelles formes perifèriques de practicar el sexe que tenen aquí cabuda. Però sent més pràctics ens quedarem amb la realitat, aquesta que podem veure, tocar i assaborir. L’oportunitat de sortir per un dia semidespullades pels carrers fent apologia del cos, la sexualitat i de la llibertat, sense exposar-se a ser detingudes, agredides o censurades. Tota una veritable conquesta! Quan una parella de noies passeja alegrement i un energumen lis ofereix la seva polla i la seva falta de respecte, o quan un/una transsexual és agredida, els més radicals d’ells fan apologia de la seva opció sexual normativa, del seu Heteropatriarcat.
Marcelo Soto
“L’edat d’una dona no es pot mesurar pels anys viscuts sinó pel grau de corrupció a què ha arribat.” Tennessee Williams: Sweet Bird of Youth (teatre)
“Només existeixen tres edats per a les dones de Hollywood: bombó, fiscal del districte, I passejant Miss Daisy.” Robert Harling: The First Wives Club (guió)
En voler parlar de les persones grans en el cinema, s’obren molts temes. El primer es dóna per descomptat: com s’ha representat l’acte d’envellir, sobretot si entenem que el temps i la mort són les matèries primeres més importants de la narració. En aquest sentit no hi ha dubte que les adaptacions de Tennesee Williams s’emporten la palma. Però l’altre tema fonamental que s’obre quan se’n parla és el del cinema dels ancians, dels nostres ancians: quin llegat ens van passar, com ens van fixar les seves fòbies i les seves fílies… I no em refereixo només a Manoel d’Oliveira o a Eric Rohmer o a altres joves cineastes en actiu que siguin majors de 90 anys. Parlo de l’herència de l’entorn que ens envoltava com a espectadors: quina visió del cinema ens van donar els vells, què vam fer amb les seves lectures, amb les seves maneres de veure, què ens queda de la seva forma de veure les pel·lícules, i a través d’aquestes visions, el món.
He estat preguntant aquests dies bastants amics cinèfils. En la majoria dels casos, el llegat dels nostres vells s’ha convertit en una mica addictiu però vergonyant, i per això mateix, absolutament fèrtil des del punt de vista personal i tal vegada creatiu: westerns antics, melodrames “de dones”, cinema negre americà, i també el sainet de Sarsuela o els espectacles historicistes de Cifesa i de Benito Perojo. No es pot entendre aquesta construcció cultural que és Espanya sense Berlanga i sense Buñuel, però per descomptat tampoc sense Imperio Argentina o Lola Flores de Morena Clara, sense l’Aurora Bautista de Locura de Amor, sense la Sara Montiel de El último cuplé (era Juan de Orduña el nostre William Wyler?), o fins i tot sense La ciudad no es para mí de Paco Martínez Soria. Així que m’ho vaig preguntar a mi mateix… Quin era la pel·lícula favorita del meu pare? Addicte al western, recelós de totes les espanyolades, excepte de les de Sara Montiel i les de Benito Perojo, el meu propi pare va créixer sense més formació cultural que la del cinema i treballant de forma agònica −més o menys com gairebé tota la seva generacio. Li vaig preguntar per la seva pel·lícula favorita en diversos moments de la vida i sempre em va contestar el mateix: La primavera romana de la senyora Stone (The Roman Spring of Mrs. Stone, 1961) de José Quintero, una adaptació de la novel·la curta de Tennessee Williams. Hi havia en el meu pare una mica d’escorcoll autoral, de comprensió i de connexió amb un món. Evidentment ell no sabia qui era Tennessee Williams, però les seves pel·lícules favorites eren les seves: estava fascinat per La nit de la Iguana, pel Tramvia, per la Gata, per Dolç Ocell de Joventut.
Quan la crítica de l’època renegava de Tennessee Williams, perquè segons deien presentava personatges massa malalts, massa morbosos, massa anormals i exageradament enfrontats al temps i a la mort, ell ja endevinava –com la mateixa visió actual, que considera Williams un clàssic que tot ésser humà és massa anormal, morbós, malalt i que tots, al cap i a la fi, estem exageradament enfrontats al temps i a la mort. Li fascinava la representació del desig femení, de la bogeria, del sexe aparentment insà, d’allò que és tèrbol. Gràcies als seus comentaris de sofà en aquella infància on la televisió encara emetia bon cinema, jo puc dir avui el mateix que deia Almodóvar per boca de Cecilia Roth: “Un Tranvía Llamado Deseo ha cambiado mi vida…”. No obstant això, en preguntar-li pel film favorit, el meu pare no assenyalava el tramvia o la gata, sinó “La primavera romana…” i parlava molt també de La Nit de la Iguana (The Night of the Iguana, 1964) de John Huston, potser amb més entusiasme que de cap altra. A través d’això, veig ara com els vells ens deixen llegats secrets: en aquests dos films hi ha també una visió del fet d’envellir. Alguna cosa afectava llavors el meu pare com a espectador, i que per descomptat ja em va afectant a mi. Què volia dir-me el meu pare sobre la vellesa? En el film de José Quintero, Vivien Leigh interpreta la senyora Stone, una famosíssima actriu que acaba d’arribar a l’edat perillosa i que es queda vídua del seu milionari marit després de deixar temporalment el teatre. Decideix retirar-se definitivament a Roma, on pateix els assetjaments del gigoló Warren Beatty i de la seva celestina, una perfecta Lotte Lenya. Si ja es creia instal·lada en una idíl·lica solitud, l’assetjament continuat de l’atractiu xapero, l’enamorarà i la llançarà a un caos passional que l’enfronta a la solitud i al pas del temps de la manera més traumàtica possible. Evidentment, “La primavera romana de la senyora Stone” planteja la més popularitzada de les visions de Williams sobre la vellesa: és horrible, no té sortida, els desitjos es mantenen però estem abocats a la solitud i a la destrucció emocional. I també la por a no ser desitjats que, estranyament, la crítica tradicional relaciona amb l’homosexualitat de Tennessee Williams, com si els heterosexuals no haguessin de desitjar ni haguessin de ser desitjats, o com si l’ambient gai no es caracteritzés precisament per la facilitat de relacions entre persones d’edats molt diferents…
Tot i que això és cert, no es pot negar, però, que hi ha una evident dignitat i una raríssima bellesa en la gent que envelleix en les obres de Williams. La senyora Stone, ansiosament preocupada pel pas del temps, no envelleix tant com els corruptes que l’envolten: continua sent atractiva, no és de cap manera “un lloro”, l’insult que li llança la seva celestina, Lotte Lenya −de fet, l’absolut lloro de la pel·lícula és Lotte Lenya−, i a més, d’alguna manera, la senyora Stone manté una innocent noblesa que la converteix en una sucosa presa de caça per a tots els corruptes que l’envolten. La distingida senyora Stone comparteix la ferida del temps i la por excessiva a la vellesa de les altres protagonistas de Tennessee Williams: la diva de Hollywood, Alexandra del Lago, a Sweet Bird of Youth o la dolía Alma Winemiller a Summer and Smoke, totes dues interpretades magistralment per Geraldine Page; la racial cantinera, Maxine Faulk (Ava Gardner a Hollywood i Bette Davis a Broadway) de The Night of the Iguana, la cosidora Serafina delle Rose, és a dir, l’Ana Magnani de The Rose Tattoo; i per sobre de totes l’altre gran paper de Vivien Leigh: la Blanche DuBois de A Streetcar Named Desire. Totes són presa de l’angoixa que els provoca el pas del temps, i que les bloqueja, que les duu a viure un conflicte traumàtic amb el seu desig. Recordem a A Streetcar Named Desire, la violència amb què Karl Malden desemmascara l’edat de Vivien Leigh mentre li acosta una bombeta al rostre, cridant-li: “Sempre em duus a llocs foscos…”, o l’addicció escapista a l’alcohol i al sexe d’Alexandra del Lago o de Maxine Faulk, o la bogeria de Serafina delle Rose i de la pròpia Blanche Dubois…
Però hi ha més cosa. No és això només. Si hi ha alguna cosa, per sobre de l’angoixa, que unifica les dones madures de Tennessee Williams és la capacitat per canviar el món, la capacitat de poetitzar-lo, d’omplir-lo de bellesa, ja sigui mitjançant el seu art, mitjançant les seves opcions de vida, ja sigui buscant la solució fora: mitjançant l’amabilitat dels desconeguts, mitjançant el retir, o simplement a la manera del Quixot: mitjançant la bogeria. Blanche, per exemple, decideix endiosar se en la bogeria, trencar la frontera entre la realitat i el desig, però abans poetitza la realitat fins a l’exageració, amb fanalets, els seus paravents, les seves Gales emplomallades que contrasten ridículament amb la barroeria masculina del món en què ha caigut. Les dones que se salven, les que s’escapen de l’autodestrucció final són les creadores: l’actriu Alexandra del Lago de Sweet Bird of Youth . I Ana Jelkes, la pintora de The Night of the Iguana, potser la millor interpretació de la genial Deborah Kerr. I allà hi ha l’altra part del llegat secret del vell Tennessee i del meu propi vell. Com més a prop són els personatges de la creació, millor s’enfronten al pas del temps. Hannah Jelkes és potser el personatge femení més positiu de tota la producció de Williams: no busca l’èxit, només pinta i ven els seus cuadres entre els turistes, manté l’equilibri, a pesar que està més enfrontada que cap altre personatge al dolor, a la vellesa, a la solitud i al fracàs. Encara que Hannah Jelkes és així tal vegada perquè viu al costat d’un creador encara més entregat, un vell poeta: el seu vellíssim avi.
En un tret irònicament patriarcal, la clau de la vellesa la té el vell “gran pare” Jelkes, que ha arribat més enllà de la senyora Stone, encara amb més elegància. No s’angoixa davant la proximitat de la mort. Com tampoc s’angoixava l’altre “gran pare” de Williams, Burl Ives, el pare de Paul Newman a Cat on a Hot Tin Roof. El que fa l’avi Jelkes és simplement escriure constantment, intentar explicar el món, i per descomptat poetitzar-lo. Just abans de morir dicta el seu últim poema, que Deborah Kerr copia, donant per cert tota una lliçó sobre com ha d’escoltar un actor de cinema. És un poema [1] sobre l’eterna tornada, sobre el cicle perpetu i destructor de la vida, molt proper a l’univers devorador d’una altra de les grans adaptacions de Williams Suddenly, Last Summer. Mentre intenta explicar el món, encara lamentant-se un mica de la seva fugacitat, l’ancià mor en una pau gairebé impossible de trobar en cap altra escena de Tennessee Williams. Aquesta és tal volta la clau per a la felicitat de l’angoixada senyora Stone. I per descomptat, el meu secret llegat cinematogràfic per esquivar la inevitable vellesa. Gràcies, pare… Gràcies, Tennessee…
Joan Piedrafita / foto: Salvador Badiella
Estimats amics, ens veiem obligats a parlar una altra vegada de la crisi. Aquesta crisi és cada cop més severa i sembla que la tindrem entre nosaltres una bona temporadeta. Ens han sorgit uns quants dubtes a nivell laboral. Per aquest motiu ens hem posat en contacte amb en Ferran E., advocat i col.laborador del Col.lectiu Gai de Barcelona, per tal que ens orienti i es respongui uns dubtes sobre la situació laboral I com hi intervé l’homofòbia en tot això.
-Encara hi ha casos d’acomiadament per raó d’homofòbia. N’has tocat algún?
-Sí. El cas d’un noi que treballava en una farmacèutica i el seu cap era de l’opus. El va fer fora. Com que ho vam descobrir no va caler anar a judici. Per sort la resta de responsables se’n van adonar i el van readmetre.
-En aquestes situacions, un cop tornes a la feina et trobaràs amb el mateix escenari, val la pena?
-Tothom ha de treballar. En aquest cas tenia una bona feina I un bon status.
-Casos com aquest són molt corrents?
-Molt corrents, no. Hi ha l’homofòbia encoberta, igual que racisme, masclisme etcètera. Ja que en tots ambits queda malament mostrar-se homòfob. Es poden iniciar casos de mobbing on darrer de tot això hi ha una reacció homòfoba.
-La situació de crisi actual ajuda a fer fora a tota aquesta gent que no interessa a l’empresa?
-Els acomiadaments s’intenten fer per causes objectives, Surt més barat a l’empresa. En lloc de 45 dies per any treballat fins a un màxim de 42 mensualitats, en corresponen 25 dies fins a un màxim de 12 mensualitats. Les grans empreses fan un Expedient de regulació d’ocupació. En aquests acomiadaments col.lectius és molt dificil demostrar que hi ha hagut una situació de discriminació ja que està totalment prohibit per l’estatut dels treballadors. Seria molta casualitat que una empresa de 50 treballadors n’hagués d’acomiadar 10 i aquests fossin els gais de l’empresa, això s’hauria de denunciar.
-Hi ha casos que l’empresa s’aprofita del desconeixement de la llei per part del treballador, no és el mateix un cap de laboratori que un porter o un escombriaire…
-Sí, és cert. Mira, posarem un exemple: Pot ser que un taller de qualsevol cosa, de 3 o 4 treballadors, intenti fer un acomiadament per causes objectives quan realment és improcedent, perquè els ha baixat la feina, però no tant com per acomiadar algú. Hauriem de veure si està en joc la viabilitat futura de l’empresa. Ells proposarien la indemnització de 25 dies per any treballat i el treballador hauria de posar un una demanda al centre de mediació i conciliacions de la generalitat i si no hi ha cap acord s’haurà de posar una demanda per acomiadament improcedent al jutjat. Si el jutge donés la raó el treballador cobraria l’establert per la llei. D’altra banda també es podria arribar al cas d’acomiadament nul, que és quan acomiaden a un traballador per una causa prohibida expressament per la constitució. Això d’ha de demostrar amb e-mails, testimonis, etc. Si es pot argumentar que la causa és per que és i amb perdó, el maricón de l’empresa la llei obliga a readmetre el treballador.
-Què li aconsellaries a algú que li estan complicant la vida o que creu que l’han despatxat perquè és gai?
-En aquests casos és bàsica la prova. Si una persona s’està trobant en un cas de mobbing, està rebent un tracte vexatori, l’insulten , etcètera, el que ha de fer és començar a recopilar proves mentre encara hi és: e-mails, companys de feina que han presenciat actes vexatoris. Ha de tenir sang freda i acumular aquestes proves i un advocat l’assesorarà.
-Això en el cas que es pugui permetre un advocat, si cobra poc què fa el treballador, plega, es busca una altra feina?
-Hauria d’acudir al servei de justícia gratuita, al col.legi d’advocats, i allà veuran si li correspon un advocat d’ofici, hi ha unes pautes. Però has de ser realment molt pobre per accedir-hi. En cas que no arribi al barem establert haurà de cercar altres fórmules com que li presentin un amic advocat, ajornar pagaments…
-Creus que l’homofòbia s’acabarà algún dia?
-Crec que ha anat remetent. No és la mateixa homofòbia la dels anys 70 que avui en dia. Avui en dia, el codi penal contempla l’homofòbia com a agreujant i també hi ha altres lleis que contemplen des de crear associacions ilícites que fomentin la discriminació fins que un funcionari et doni un tracte vexatori per ser gai. Sí que acabarem amb ella.
Quan la filla de la cantant Cher, Chastity Bono, va sortir de l’armari fa més de deu anys, Cher no va reaccionar gents be.
Llegir Més...
El Tribunal Superior de Nova Delhi ha decidit que el sexe consentit entre homosexuals ja no és delicte.
Llegir Més...
